dimecres, 5 d’octubre de 2011

Cal paciència. Molta paciència.

 

Aquesta temporada és època de canvis a la Unió Esportiva Sant Andreu. Si el final de la temporada passada no va ser el desitjat, aquest pot donar la impressió de que sigui encara pitjor, però no. No ens equivoquem.
Fins ara, al club, hi havia cada principi de temporada un president, que treia els calés de la butxaca i vinga, els que s’encarregaven de gestionar-los, ho feien millor o pitjor, però ho feien. I aquells calés sabies que al principi de cada temporada serien allà, invariables, ansiosos d’anar a parar al club quatribarrat, i un cop dintre del club, servien per a confeccionar una plantilla decent, pagar uns jugadors, entrenadors, tècnics i personal i bé, si s’havia invertit bé, es podia gaudir a final de temporada d’un premi en forma de play-off i aquell orgull personal de passejar la teva samarreta, la que et fa sentir diferent de les grans multinacionals esportives arreu.
Però aquest final de temporada va succeir quelcom diferent. El que es treia els calés de la butxaca, sigui quina sigui de seguit de raons, no va voler continuar amb aquestes condicions, i fins i tot va quasi regalar un paquet accionarial immens a una altre persona. Es va liquidar tot el que es podia deure, i es va canviar centenars de coses al club. I també es va canviar de projecte esportiu.
Ara, a la directiva, hi ha un grup de gent, Giraldillo i les persones a les que ha confiat el projecte, que no tenen aquests calés al principi de cada temporada, els han de buscar sota les pedres si cal. Tampoc tenen experiència, però n’aniran agafant amb el pas dels partits, dels mesos i anant solventant coses que els aniran passant per que la vida, mai surt com has planificat. El que si tenen és il·lusió. Per fer les coses bé, i per anar tirant endavant amb el club.
A l’equip tècnic, més del mateix. Conec el passat de Pere Belmonte, ‘Piti’, i està molt lligat a l’equip del meu cor, el CE Sabadell FC, a l’igual que el seu segon, Manel Martínez. Son dues persones amb idees clares, que faran tot el possible per triomfar. Pere Belmonte no té una àmplia experiència a les banquetes, però la seva feina al CP San Cristóbal, salvant a un equip destrossat física i moralment a mitja temporada, d’un descens quasi segur, el fan una persona que també mereix que tingueu paciència i confiança. També tenen il·lusió, i molta. Saben que fer una bona feina al club, els pot atorgar més confiança i en el futur poder montar un equip amb més potencial per fer coses més grans.
I amb els jugadors, paciència, sobretot amb els més joves. Els cal treball, molt treball, per estar a l’alçada dels grans jugadors que han passat per el club andreuenc aquests últims anys.
Recordo un cas que em toca de molt a prop. Recordo la temporada 2001-02, amb l’equip cuer a la jornada 16 i amb derrotes realment humiliants fins a aquell dia. Ningú hagués cregut salvar-se sense patir, i menys encara el play-off que es va jugar. I la màgia va sobrevolar el Narcís Sala, aquella temporada, ara en fa exactament 10. Anem primer a per la permanència, i desprès ja veurem el que es pot fer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada