UE Sant Andreu: Siguem realistes, primer, els 45 punts.

Molt ha plogut des del passat 5 d'octubre, que vareu llegir el meu primer desvario que vaig publicar en aquesta web sobre la UE Sant Andreu, i a més de veritat, per que han caigut barbaritats d'aigua. Bé, al que anava. Vaig escriure desprès de que el Badalona empatés ja fora de temps en el nostre estimat Narcís Sala, i l'equip quedava llavors amb només una victòria, quatre empats i dues derrotes. Aquell dia vaig demanar paciència, molta paciència a la massa social andreuenca i als simpatitzants quatribarrats.

Desprès varen venir 4 victòries consecutives, contra quatre equips als que s'ha de guanyar si o si en cas de que un equip vulgui aspirar a qualsevol cosa. La ratxa es va trencar quan l'equip es va enfrontar a un altre equip inmers en una dinàmica molt positiva com és el cas del Centre d'Esports L'Hospitalet, que venia de cinc victòries consecutives, i contra la Unió Esportiva Sant Andreu va aconseguir la sisena, però patint el que no està escrit a la segona part de l'encontre. Es va tencar així una ratxa de nou jornades de lliga consecutives sense perdre, fet que és molt important en aquesta categoria.

En aquesta categoria son molt importants les ratxes. Tots els equips les passen, més llargues o més curtes o de bones o de dolentes, però quan en vé una de bona, s'ha d'aprofitar i gaudir del moment. Sentir aquella sensació de que caigui un diari a les teves mans i llegir totes les coses positives del teu equip i del joc que desenvolupa i sentir-se per uns moments satisfet amb la decissió personal de ser d'un club que no és mediàtic com altres però que aquell dia es fixen en ell, i sentir-se especial per una estona.

Però ni en aquells moments, es pot oblidar de que va aquesta categoria. El meu club, hi s'hi ha arrossegat setze anys, incloent dues infaustes temporades que vàrem visitar Tercera divisió, 'gràcies' a infausts dirigents que o havien buidat la caixa del club, o s'havien dedicat a fer de secretari tècnic sense tenir ni punyetera idea del que és futbol. I el que és pitjor, sense tenir collons de donar la cara davant l'afició. Però bé, vaig a guardar l'escopeta i vaig a centrar-me en el que us volia dir...

En aquesta categoria, primer, son els 45 punts. És la xifra màgica. Arribar com sigui l'abans possible a ella. El dia que s'arriba a aquesta quantitat de punts, et certifiques la permanència quasi segura, i desprès ja pots valorar a que més pots aspirar. A la jornada dotze, no s'ha de pensar en play-offs, en copes ni en res més que la permanència. Treballar, sumar i desprès ja es veurà.

I des d'aquí us vull animar a ajudar a l'equip a aconseguir-los. L'afició es demostra cabdal en els moments difícils. El dia del Teruel els jugadors varen notar el vostre alé fins el minut 94, i es van sumar dos punts més del que semblava que es sumarien al minut noranta. Creure, és la paraula.