Entrevista a Miki Gonzalo, un sorprenent àrbitre. (Part I)

Aixecant el banderí arlequinat al temple dels arlequinats.

El nostre protagonista d'avui, és en Miki Gonzalo, Miki per als coneguts, i va començar en el futbol al Can Rull, a l’Aleví, i va estar allà 3 temporades, fins a l’Infantil de 2n any. El més destacat i el que per a mi té més mèrit va ser el trofeu de Màxim Golejador de l’equip a Infantil quan jugava de punta, el té a casa i el valora com una gran fita. Va començar tard al món del futbol, i ens explicarà per que. Ara mateix juga a la Lliga de la Facultat de Comunicació de l’Autònoma amb els amics de classe, al Schalke Temeto (Futbol 7).

Com vas descobrir el futbol i on vas començar a practicar-lo?

El futbol no em va interessar GENS NI MICA fins els 9-10 anys. A l’hora del pati tots els meus companys hi jugaven i jo no suportava que fossin tan monotemàtics. Em quedava parlant amb les noies i els professors o llegint. L’únic que feien els nois era fotre’s pilotades i barallar-se per si havia estat penal o si l’altre li havia fotut una patada, cosa que m’atreia poc. Amb els cursos es van anar calmant i s’enfadaven menys quan jugaven. Un dia no recordo per què, em vaig posar a jugar. Com que no tenia NI IDEA de controlar, passar o fer res amb la pilota (no hi havia jugat mai), em vaig posar al darrera a defensar. En aquests partits de pati d'escola tots els companys pujaven per intentar marcar i jo era l’únic gairebé al darrera. Em feia un fart de tallar (amb xuts cap endavant) pilotes llargues, i contraris que m’intentaven regatejar. Durant tot el curs sencer vaig jugar, i al principi reien de mi per ser tan dolent però a base de tallar passes, robar pilotes als xulets de la classe que regatejàven i salvar –molts- gols sota pals, em van arribar a valorar.

M’agradava, i vaig convèncer-me al cap d'un any i mig que em volia apuntar a futbol, vaig anar al Can Rull perquè era l’equip del barri. Vaig arribar el primer dia a entrenar al camp de terra i l’entrenador em va preguntar que de què jugava. Defensa. Es veu que a l’equip en tenien per donar i vendre, de defenses, i no esquifits i prims com jo sinó més corpulents. Em va dir “tu ets alt i corres, posa’t de davanter” (sense tècnica, suposo que perquè no molestés!). El primer partit que vaig jugar, de fet, vaig posar-me de defensa i vaig trobar-me bé, un amistós de pretemporada. Però quan van fer els equips per la temporada regular, de davanter em van col•locar, i als entrenaments també. No tenia cap qualitat (els altres portaven jugant a futbol des de prebenjamins, portaven des dels 3 anys fotent patades a la pilota, jo tenia anys de desavantatge). Així vaig començar!

Com valores la temporada 2010/11 en la teva faceta àrbitral?

La valoro positivament, m’han inflat a donar-me partits de 4a Catalana per curtir-me i me n’he sortit prou bé. Alguns partits se’m fan llargs perquè és cansat estar ‘batallant’ contra 22 jugadors que no paren de donar-se patades, empentar-se i protestar-te totes les decissions, però em trobo còmode i amb confiança al camp després de 4 temporades. Diria que ara sóc millor àrbit que quan vaig començar la temporada, sóc millor del que mai ho he estat, i per tant es valora en positiu. La temporada vinent suposo que encara milloraré més.

Quina ha estat la sorpresa positiva i la decepció per tu de la temporada?

Com a aficionat, tot i el regust agredolç al final, la UE Llagostera. Increïble i sublim, un mèrit grandiós! Com a jugador, la sorpresa de la temporada ha estat Òscar Ramírez, del CE Sabadell. Un tio que val de central, de lateral dret i esquerre i d'extrem dret i esquerre i HO FA DE PUTA MARE el posis on el posis m'ha impactat molt. És Toni Lao 2! Un tros de crack, ens ha aportat moltíssim. No compto la gran temporada d'Isaac Cuenca com a sorpresa, a mi no m'ha sorprès. Els arlequinats sabíem que arribaria lluny.

Com a àrbit m'ha sorprès positivament que al final el mètode de fer les actes online i pagament directe al banc funcioni bé, tots pensàvem que costaria de que rutllés bé i no ha estat així.

Negativament, el descens del Mercantil a Preferent.. Entre altres descensos d'equips que em cauen bé.

Com a jugador, el rendiment de Nabil Baha, evidentment. Sorpresa negativa de la temporada també la marxa de Marc Fernàndez, que tot i ser fa moooolt, segueix sent de la temporada 2011/12. Aquí li haguessin anat les coses força millor.

Amb quins equips tens una motivació especial? En aquests partits normalment surts amb més confiança o amb més nervis a la gespa?

Un cop has arbitrat a tots els clubs del Vallès ja siguin benjamins, juvenils, infantils, cadets, 4es catalanes, i d’assistenc 2es catalanes d’assistent i Divisió d’Honor Juvenil, els clubs en concret et deixen de motivar gaire. Si et feia il•lusió arbitrar al CE Sabadell, per exemple, un cop has arbitrat 10.000 cops als nens passen a ser un partit més.

Tinc motivació especial quan conec algú dels equips, quan un amic meu hi juga, o quan una amiga és entrenadora d’uns benjamins. Algun cop he hagut de treure grogues a bons amics, i després del partit riem. Surto amb més confiança perquè penso que la nostra amistat farà que els seus companys “es portin bé” amb mi, la qual cosa no té res a veure en realitat.

També em motiven en especial els desplaçaments llargs. Un partit a Cubelles o a 1ª Femenina a l’Estartit com he fet, em motiven perquè em fan ‘veure món’, m’agrada anar a camps que mai he visitat. En aquests partits certament, surto igual al camp, però reconec que arbitrar a la Marigol a l’Estartit o al camp del Puig-Reig amb les muntanyes i el castell de fons ‘em posa’.

També em vaig motivar molt la temporada passada a unes finals de Copa Catalunya que feien a Montcada. Totes les categories tenien final de Copa Catalunya allà el mateix dia, i vaig fer d’assistent d’un aleví, un benjamí i un femení. És una patxanga en realitat, però hi havia trofeus, organitzava la FCF, feiem entrada ‘champions’ al camp i els nens estaven il•lusionats i ho donaven tot. Hi havia molt públic per a ser la categoria que era, i reconec que a aquells partits vaig sortir molt endollat perquè l’ambient de ‘final’ se t’enganxava. Al final als àrbits també ens donàven un petit record que guardo.

No surto mai amb nervis a la gespa, quan tinc un partit complicat surto remugant i fastiguejat “Buah, quin pal, ara aniran picats, el que guanyi perdrà temps, els altres se’m queixaran, aniràn a pals… Quina ràbia, jo vull un 6-0 fàcil i apa!”. Però nerviós pels partits, no.